La fi del Procés: la major estafa política de la història recent de Catalunya (Vol. I)

Elisabeth Kübler-Ross, psicòloga d’origen suís, va descriure l’any 1969 el procediment d’ajust emocional que va observar en un extens treball de camp amb moribunds. Aquest patró d’ajust, que va dividir en cinc parts, és el que avui en dia coneixem popularment com les cinc fases del dol.

La primera d’elles, la fase de negació, és la fase en la qual la majoria d’independentistes es troba en aquests moments en relació a l’estafa política del procés. L’esperança d’assolir la independència al Principat de Catalunya en un termini curt de temps ha mort, i amb ella han mort les esperances de millora social i econòmica de milions de persones.

Em sap molt de greu assumir un paper de poli malo dins l’independentisme, i sóc conscient que aquestes coses es paguen cares, però per una qüestió d’honestedat intel·lectual bàsica no puc romandre callat, i no ho penso fer.

No compto amb informació privilegiada ni tampoc la necessito per construir un relat provat i demolidor sobre el terrible engany al qual ha sotmès la cúpula independentista a la meitat de la població catalana. Només amb el que s’ha anat publicant a la premsa d’ençà l’octubre, tirant d’hemeroteca i fent ús de la lògica proposicional més elemental, tenim eines més que suficients per impugnar la totalitat del nostre lideratge polític. De Junqueras a Puigdemont i de la CUP a Demòcrates, no se salva ningú. O bé per incompetència o bé per cinisme, tots han comès errors inexcusables i mereixen ser apartats del poder de manera immediata.

En cap cas justificaré que a aquestes persones se les hagi de perseguir judicialment. La intervenció autoritària a l’autogovern català per part de l’Estat no s’aguanta per enlloc i representa un exercici intolerable de prevaricació per part dels poders executiu, legislatiu i judicial espanyols, en tot moment coordinats en la seva ofensiva desestabilitzadora contra una societat ja de per sí a punt de despenyar-se per un precipici, com és la catalana.

La història i la justícia internacional els posarà al seu lloc algun dia, que no pressento llunyà, però a mi en aquesta sèrie d’articles em toca parlar dels últims dies del Procés, en un exercici d’autocrítica que vagi més enllà de l’aparença.

Com que la matèria que ens ocupa és molt complexa, en aquest article em limitaré a exemplificar el meu punt amb un seguit d’anècdotes que van succeir durant els fets d’Octubre i que si les hagués vist en un sketch dels Monty Python enlloc de veure-les al telenotícies m’haguessin fet molta gràcia.

Res del que llegireu és invenció meva. Tot està documentat, i la meva font principal ha estat el dossier que va publicar l’ARA el passat 29 d’abril, anomenat Set Dies d’octubre: les 140 hores que van canviar Catalunya. Us el podeu descarregar gratuïtament fent click aquí.

On són les estructures d’Estat?

Dimecres 25 d’octubre: ja fa unes quantes hores que s’ha post el sol, però a Palau no paren d’arribar celebrities processistes. No hi falta ningú, i la nit s’albira llarga. Cal acabar de definir la propera jugada mestra, en un exercici d’improvisació que en el pitjor dels casos pot acabar amb tots els reunits empresonats i sang als carrers. El referèndum ha estat un èxit, i s’ha aconseguit burlar als serveis d’intel·ligència espanyols i, en part, l’actuació policial dels piolins.

Junts pel Sí es va presentar a les eleccions amb la promesa de fer la independència efectiva en un termini de divuit mesos, però ja han passat més de dos anys. Reformes polítiques clau per Catalunya s’havien anat posposant al llarg de la legislatura sota el pretext que les conselleries havien de centrar tots els seus esforços en la preparació de les estructures d’Estat, que avançaven a un ritme imparable a jutjar per la propaganda que anaven emetent els mitjans i líders d’opinió afins al Govern.

No em falleu, i jo no us fallaré. Puigdemont al poble, el dia de la seva investidura. El poble no havia fallat, i depositant una fe cega en el seu President esperava que es complissin, d’una vegada per totes, les promeses que llargament havia mantingut.

El problema és que tot plegat era un bluf per negociar no se sap què amb l’Estat i ningú al Govern s’havia estat preparant seriosament per aquest moment, per l’hora de la veritat. Mai es van plantejar declarar la Independència de veritat, i si ho van fer certament no havien complert amb els requisits elementals necessaris per fer-ho amb un mínim de possibilitats d’èxit.

Puigdemont, a la reunió, no triga a deixar caure la bomba: convocarà eleccions autonòmiques l’endemà. No s’han preparat les estructures d’Estat i sap perfectament que qualsevol intent de declarar la independència acabarà amb l’autonomia suspesa via 155. Marta Rovira, que ve d’entrevistar-se amb el Grup Parlamentari, munta un show. Insisteix en què s’han de complir els compromisos i que s’ha de tirar la DUI endavant.

Paradoxalment, si el Govern hagués complert amb els compromisos prèviament adquirits (hagués creat les famoses estructures d’Estat i/o hagués aconseguit algun suport internacional, ni que fos a través de suborns a dictadors africans), potser no hauria calgut ni discutir la conveniència de declarar la independència en uns termes tan suïcides com en els que es va acabar fent.

Dos anys vivint de l’aire, emetent propaganda artificiosa, enganyant a la gent xerrada rere xerrada, discurs inflamat rere discurs inflamat, per després arribar a la conselleria, posar el pilot automàtic i protagonitzar una gestió tecnocràtica, gris i mediocre de l’autonomia que en cap cas hauria justificat que els haguéssim votat.

Puigdemont i tota la tropa de penques que van veure clar que una DUI el dia 27 representava sacrificar a tot un poble a l’altar d’una mentida mereixen un mínim de consideració, ni que sigui per l’acte momentàniament redemptor de la seva conducta. Santi Vila és l’únic conseller que em sembla que va tenir una mica d’alçada de mires en aquell moment.

Quan se’t planteja una dicotomia entre enfonsar al teu poble en el més profund fang dels teus propis enganys o sacrificar-te per ell i revelar la veritat abans que sigui massa tard, ni que sigui al preu de la teva pròpia carrera política, un autèntic home d’estat es sacrifica. Un covard i/o un aventurer ens abandona a la nostra pròpia sort, abocant-nos irremeiablement al barranc. Com deia el fiscal Maza, más dura serà la caída.

ERC es mou i Puigdemont es caga

Dijous 26 d’octubre: durant la matinada acaba la reunió de notables al Palau de la Generalitat. La decisió de convocar eleccions ja està presa, i s’anunciarà al matí, després de comunicar-la al Grup Parlamentari. Junqueras acorda amb Puigdemont que malgrat no compartir la decisió, ERC la respectarà.

El Vicepresident, que va adoptar un rol passiu durant la reunió de dimecres, es trobava afilant mentalment els ganivets per consumar l’endemà la seva traïció al PDECAT. Un traició que l’havia de conduir a la Presidència i que el va acabar conduint a Estremera.

Al matí de dijous comencen a arribar els diputats de Junts pel Sí a la Gene, disposats a sentir les noves del moment per part del President en persona, acompanyat per Junqueras. A l’anunci de la convocatòria electoral alguns diputats responen amb crits i plors. Els més eloqüents, els d’ERC, es fan els indignats i abandonen en massa la reunió després de queixar-se una mica. El demagog d’en Rufián, en un exercici d’irresponsabilitat i cinisme palmaris, publica al seu twitter el missatge 155 monedas de plata. Em pregunto si els diputats d’ERC també es van posar a cridar, plorar i twittejar quan el seu líder Junqueras els va comunicar que portava dos anys rascant-se la panxa a la seva conselleria enlloc d’estar preparant les estructures d’estat.

En aquella reunió, els típics oportunistes pedecatos de sempre, entre els quals es trobava el proper líder del partit, Joan Ramon Casals, van posar el crit al cel i van amenaçar d’abandonar l’escó si no es proclamava la independència. Sí, van amenaçar d’abandonar el seu escó dues hores abans que suposadament es dissolgués el Parlament per mà del President; per res és electoralisme, només coherència… A estones m’agradaria haver nascut una mica més al nord: no fa tant de sol, però almenys els teus representants no et prenen per subnormal cada cop que obren la boca.

En fi, mentre Puigdemont s’acabava de barallar amb els oportunistes de torn del seu partit, Junqueras ja estava reunint la seva plana major a la seu d’ERC per anunciar que abandonaven el govern si es convocaven eleccions. Molt coherent, també, amenaçar d’abandonar el govern quan es trobi en funcions… La maniobra, maquiavèl·lica de manual, aspirava escombrar al PDECAT a la propera convocatòria electoral presentant-los com una colla de traïdors que s’havien tirat enrere l’últim moment. Junqueras, eufòric, donava per amortitzat el procés i es veia llegint el diari Ara al pati dels tarongers sense haver de suportar a Puigdemont o Artur Mas passejant-se per allà.

Puigdemont, acorralat per ERC i els elements indesitjables del seu propi partit, segueix determinat a tirar endavant l’única actuació coherent en tot el seu curt mandat. Té el compromís del Gobierno de no aprovar l’aplicació del 155, garantit via Urkullu, però a l’últim moment apareixen pels passadissos del senat García Albiol, José Manuel Barreiros i Javier Arenas proclamant als quatre vents que el 155 l’aplicaran igualment ni que es convoquin eleccions autonòmiques a Catalunya.

Cada cop que escolteu M. Rajoy, Soraya o qualsevol altre personatge de la seva minúscula talla moral demandant als catalans que retornem a la legalitat, recordeu això: Puigdemont no va retornar a la legalitat autonòmica perquè a l’últim moment el PP no va voler suspendre l’aplicació de l’article 155, i no va voler perquè tenia por que Cs els escombrés a les següents eleccions catalanes acusant-los de tebis (cosa que va acabar passant igualment).

Carles Puigdemont, sense cap escapada política, acorralat per ERC, la CUP, Demòcrates, una part del PDECAT i el govern de l’Estat, decideix arrossegar a tothom al seu abisme i tirar endavant la DUI, en un gir copernicà de plantejaments. Si no ens hagués arrossegat a nosaltres, el poble català, als moments més foscos de la nostra història recent, m’hauria semblat un lloable acte de justícia poètica: morir matant.

Iceta i Urkullu s’estiren dels pocs cabells que els queden, absolutament desfets i perplexos per l’egoisme personal i partidista de tots els actors en disputa, i donen la mediació i el país per perduts. Alea iacta est.

 

L’oportuna indisposició d’Oriol Junqueras

Divendres 27 d’octubre de l’any 2017: S’acaba de declarar la independència al Parlament, però Oriol Junqueras es troba en estat de shock des de fa 24 hores. Quan el President el truca dijous, a primera hora de la tarda, i el cita a Palau, es tem el pitjor: que hagi canviat d’opinió, com tan hipòcritament li demanava a través dels mitjans.

Mossèn Junqueras arriba a Plaça Sant Jaume amb la senyora Rovira i Puigdemont els informa breument que al final tira endavant amb la DUI. El primer que li deixa anar la Secretària General d’ERC es que no ho veu clar. Sí, la mateixa dona que la nit anterior havia plorat als peus del President demanant-li que declarés la independència i que unes hores abans l’havia amenaçat de sortir del govern si no ho feia resulta que en aquell moment ja no ho veu tan clar. De farol en farol, y tiro porque me toca.

Mentre Rovira li explica a Puigdemont que ja no ho veu tan clar, Junqueras conversa discretament amb Artur Mas sobre la possibilitat de tornar a convèncer al President perquè retorni a l’escenari electoral, que és el que vol i el que li interessa a ell. Artur Mas li diu que és impossible, i Oriol Junqueras entra en un estat de shock que li durarà tot el cap de setmana. De veure’s President a veure’s presoner, i tot en qüestió de minuts. Chicken game fail.

Desenes de milers de persones aclamen eufòriques l’arribada de la República al voltant del Parc de la Ciutadella. Després d’anys de mobilitzacions massives i pacífiques, el Govern de Junts pel Sí ha culminat el procés d’Independència. Els suports internacionals arribaran en qüestió d’hores, i les estructures d’Estat es desplegaran imminentment. Això era el que pensaven, perquè això era el que portaven dos anys comunicant-los, a través de tots els mitjans possibles, els conductors del Procés.

Mentre la massa espera eufòrica que el Govern surti al balcó de la Generalitat, ells estan discutint a dins si paga més la pena no fer res i arriscar-se a ser empresonats o fugir a l’exili. De defensar la República que s’acaba de proclamar, ja tal…

Oriol Junqueras, que el 2014 anava ploriquejant pels platós demanant que es declarés la Independència d’una vegada, és el primer en abandonar la seva defensa el mateix divendres, eludint la reunió de Govern amb l’excusa que es troba malament. El proper cap de setmana restaria incomunicat, celebrant per anticipat el cinquè aniversari del seu fill a una casa rural, després de preveure encertadament que no ho podria fer el dia que li correspondria perquè estaria tancat a la presó.

No us enganyaré: tot plegat em provoca una pena terrible.

Clausura del primer volum

Parlar de la fi del Procés no és una cosa fàcil en cap sentit, però s’ha de fer. S’ha de destapar l’engany per tornar a posar el país a treballar en alguna cosa productiva, que acabi amb el patiment i l’autocomplaença d’una vegada per totes i ens torni a situar com una societat capdavantera a nivell europeu i mundial, com ho hem estat altres vegades al llarg de la nostra història.

El procés és propaganda, propaganda i propaganda. Però de fets, en té pocs. Ni estructures d’Estat, ni suports internacionals. Ni referèndum vinculant, ni DUI. Tot era simbòlic, que és la manera processista de dir que tot era un engany.

Un engany per a què? Perquè els votéssim; perquè un President que l’any 2011 havia d’entrar en helicòpter al Parlament perquè estava rodejat de manifestants pogués entrar, al cap de pocs anys, sota aclamacions. Al lideratge polític català no li ha calgut alterar ni un coma del fons de les seves polítiques ni de la filosofia de la seva gestió, només ha necessitat protagonitzar actes simbòlics que, ves per on, ens han conduït a quedar-nos sense autonomia.

El procés és una estafa política en tota regla que està sent reprimida amb una duresa desproporcionada per part d’un Estat que compta amb el suport d’una població cada vegada més nacionalista.

Una bona part dels catalans, favorables a la independència per mil motius diferents, han estat dolosament enganyats. El primer pas per acceptar-ho és deixar de negar les evidències. Un cop ho tinguem assumit, tornarem a estar en disposició d’aconseguir el que bonament ens proposem. El desig d’Independència és perfectament legítim, però el que no ho és jugar amb les esperances de la gent de manera cínica i irresponsable.

Jo seguiré desentranyant l’engany del procés en aquesta sèrie d’articles, acostant-me cronològicament fins al moment on ens trobem. Per acabar, aportaré algunes idees sobre com podem encarar la fi d’aquest cicle de manera constructiva. Tinc esperances, però val a dir que també em fa una mica de por quedar-me sol denunciant que el Rei anava despullat.

Ens anem veient per aquí.

EMOSIDO ENGAÑADO