La necessitat d’una revolució
A l’article anterior havíem fet un petit repàs als fets que abraçaren la ciutat de Barcelona a l’Octubre del darrer any. En lligam amb aquests, ens remuntàvem a l’anàlisi ontològic de Plató i Descartes per aplicar la seva perspectiva sobre la importància de les idees en la gènesi de la realitat. d’aquesta manera, demostràvem que els manifestants catalans tenen un caràcter idealista en tant que esperen que el seus pensaments, transformats en voluntat política desallotjada del cos material.
Per últim, havíem plantejat sense desenvolupar en gran mesura l’argument del liberalisme político-econòmic com a principal motor de les mobilitzacions per tal de destacar la seva obsolescència en qualsevol moviment polític que es doni sota un marc capitalista.
En aquesta prolongació de l’anterior article farem una lleugera extensió dels arguments en aquest darrer punt per continuar amb unes conclusions generals i recomanacions de com actuar en els temps que vindran. Hi ha una lleugera diferència en l’estructura de l’exposició: així com a l’anterior feia especial esmena a dos autors clàssics per referenciar les seves idees a l’actualitat, en aquesta segona part, tot i que mantinc les referències filosòfiques a altres autors, no els referencio expressament, atès que quedaria molt difús la correspondència exacta de cadascun d’ells amb la idea que expressés. D’aquesta manera, perquè el lector tingui més o menys en ment quins són els pensadors que han influenciat aquesta segona part exposaré els seus noms per endavant. Començant des del més antic (i el qual ha influenciat també al nom de la nostra revista) tindríem a Heràclit, després a Hegel (a qui encara no conec en profunditat), per acabar amb Marx i Lenin.
Així, amb una mica de llibertat que em prendré, em saltaré el fet d’explicar per què els manifestants tenen aquesta ideologia tan poc problemàtica per les elits del capital i, en el seu lloc, faré una petita crítica de per què el liberalisme fins i tot (més aviat, sobre tot) en la seva branca socialdemòcrata és una ideologia que es contradictòria als interessos reals de la classe treballadora (no posseïdora dels mitjans de producció).
Molta gent creu que en el moment que Catalunya esdevingui un Estat independent (mantenint l’ordre habitual de la societat), tot i que en un primer moment es puguin passar certes dificultats econòmiques, en un futur no tan llunyà la situació econòmica general haurà d’ésser millor. Però, per què haurà d’ésser millor? O més aviat, per qui? No cal fer una gran recerca per veure com tots els arguments per defensar o criticar el moviment independentista se centren en el benestar de les empreses ja sigui dient que aquestes no hauran de pagar tants impostos «perduts» a l’Estat espanyol o, per l’altra banda, dient que aquestes marxaran de Catalunya en el mateix moment que deixi de formar part de la UE. I més encara, quan un s’hi atura a pensar amb calma i objectivament i racional, pot veure que tots dos estan encertats, que tant els independentistes com els «constitucionalistes» defensen idees certes (que no, vàlides).
Així doncs, podem arribar a la conclusió que els veritables defensors de l’independestimes català burgès són els propietaris d’aquelles empreses catalanes que es beneficiaran de la reducció d’impostos que haurien de pagar en un hipotètic futur. I ara és quan apareixen per criticar-me aquells que defensen trencar amb l’Estat espanyol per acabar amb els resquicis del franquisme. Però a aquesta gent la convido a que reflexioni sobre quina mena d’Estat es generaria una vegada ja no es formés part d’Espanya. Seria aquest encara un règim parlamentari liderat o bé per ERC o bé per Junts per Catalunya? Si aquesta és la idea que tenen d’una «nova democràcia», seria interessant quins interessos defensen cadascun d’ells: pujada de salaris i majors ajudes per les PIME’s en el cas dels republicans i majors retallades socials i deduccions fiscals al gran capital en el cas dels segons. Quin exactament de tots dos representa els interessos de la societat? El que vol explotar laboralment als treballadors residents a Catalunya o el que vol que aquesta explotació es deslocalitzi a alguna altra zona del món suficientment llunyana com per què no ens tregui hores de son?
No és força evident que el gran capital vol maximitzar els seus beneficis? Si això és així, no es pot deduir de forma força simple que si els seus costos laborals s’incrementen a una de les seves zones d’activitat econòmica, per compensar-ho ha d’existir una reducció a alguna altra banda ja que els ingressos no pujaran mai proporcionalment a l’augment dels costos. A més, cal remarcar que he fet referència al gran capital i no a les empreses i no per casualitat sinó perquè en l’estadi de desenvolupament capitalista en el que ens trobem, és absurd pensar que existeix un propietari únic per cadascuna de les empreses i, al mateix temps, que cadascun dels propietaris ho és només d’una empresa. És a dir, la propietat del capital s’extén a tots els sectors de l’economia i un mateix individu pot ésser propietari d’un percentatge de diversos bancs que financen les despeses públiques de les institucions; d’una empresa de producció i distribució energètica; d’un gran hotel; d’una auditoria a Barcelona i una productora textil a la Índia. I no cal ni tan sols que aquesta propietat es doni de forma directa, només essent propietari dels deutes de milions d’usuaris d’un banc, aquest gran capital controla de forma indirecta les decisions no només de les connexions econòmiques internacionals, sinó també de les petites i mitjanes empreses que es poden veure aparentment beneficiades per una potencial independència.
És per aquesta raó que es pot escapar de la dictadura més immediata que suposa el règim institucional reducte del franquisme, però no es pot escapar tan fàcilment de la dictadura del capital. Per això, qualsevol demanda de caràcter liberal sempre estarà limitada a les fronteres creades pel capital i mai no portarà a una veritable alliberació del gros de la població, per tant es mantindrà en un estat de contradicció eterna que només pot derivar en la seva autodestrucció. En altres paraules, quan un sistema ha arribat a desenvolupar-se fins a tal punt en que les antítesis generades a l’interior d’ell mateix conformen unes forces revolucionàries quantitativament i qualitativa importants com per sintetitzar-se en una nova tesi i aquesta síntesi no arriba a materialitzar-se perquè les forces conservadores del sistema en qüestió són suficientment renuents, el sistema es torna insostenible per ell mateix en el temps i la seva potencialitat no pot ser més que una involució. I atès que tot factor a la història és caracteritzat pel seu dinamisme i no per la seva perpetuïtat, el capitalisme també està condemnat a ésser un fet històric, això vol dir que tal com va tenir el seu inici, ha de tenir la seva fi com a realitat present; ha de convertir-se en una realitat del passat universal de forma inevitable. Així la qualitat i el moment de la seva evolució depèn de les pròpies forces engendrades dins del sistema i de la relació que les unes mantenen amb les altres, de quina s’acaba imposant en el desenvolupament històric-universal, com ho fa, quan ho fa, etc.
D’aquí podem extreure que el caràcter de les masses és de importància històrica atès que d’aquestes depèn el futur d’elles mateixes com a representants individuals d’una subjectivitat universal, dinàmica, que no es limita només al nostre present ni només al nostre passat, sinó a tot el desenvolupament històric del qual el futur també forma part com un potencial passat encara no assolit, mai no determinat, que es construeix en tot allò que no-és. Per aquesta raó, no hem de veure el problema amb un enfocament local, que només implica a la realitat catalana, sinó a tots els individus de la societat. El fet de defensar la independència de Catalunya sota l’argument de millorar la situació de la població només a Catalunya; evadint una perspectiva més àmplia que impliqui a tota la societat, obviant totes les conseqüències que això tindria més enllà del marc europeu si aquesta independència es dóna sota el mateix sistema que ha engendrat la idea (i per tant, negant el seu caràcter revolucionari), sense trencar amb ell; aquesta actitud només es podria qualificar d’egoista.
Però no podem jutjar els manifestants per aquest tipus de pensament ja que és inevitable veure’s absorbit per la ideologia de la classe dominant. El que es necessita es evidenciar la realitat que s’amaga sota la suposada demanda democràtica de la independència (això no vol dir que es defensi la unitat d’Espanya com a tal, ja que això significaria reconèixer l’Estat espanyol com a òrgan legítim) i atès que la lluita que s’està duent a terme actualment no té encara un caràcter socialista ni materialista ben marcat (es mostra encara en existència negativa, com una potencialitat assolible), una de les tasques (hi tornarem més endavant en aquest punt) que hem de dur a terme actualment és la de plantar la llavor del dubte i la desconfiança cap els dirigents polítics i les consignes economicistes que s’hi defensen (sense mostrar-nos encara com l’avantguarda dirigent del moviment). D’aquesta manera, quan es produeixin les «traïcions» polítiques per part d’aquests, nosaltres apareguem com la veritable realitat que sempre ha estat present.
En relació amb aquestes traïcions que estan per venir, la primera ja s’ha produït sota el canvi radical de guió a ERC. Abandonant per complet les demandes d’una DUI, ara l’objectiu principal ha passat a ser el d’una negociació dins del marc constitucional per tal d’arribar a un acord en què Catalunya rebi més llibertats (evidentment, majors llibertats econòmiques per a la petita i mitjana burgesia i l’aristocràcia obrera) que les actuals. Nogensmenys, certament ERC no està traint cap dels seus interessos genuïns, car la seva essència sempre serà la de la defensa dels interessos petitburgesos a través de les mesures socialdemòcrates que enganyen a amplis sectors de la classe obrera.
A més, aquest pacte que volen dur a terme no és ni més ni menys que com a potencial soci de govern del PSOE, partit que, no oblidem, va recolzar l’aplicació del 155 a Catalunya. És així, doncs, que ERC vol consolidar la seva posició com a representant del poble català a Madrid i ajornar tant com sigui possible la signatura del pacte (volen fer-se veure com indispensables en qualsevol negociació en relació a Catalunya per estendre aquesta visió a l’imaginari de la població i assegurar-se la victòria a unes futures eleccions catalanes), a més de voler evitar que, tenint en compte la impopularitat del pacte, es tornin a donar aldarulls a Catalunya en protesta a aquest i que això es traduís en una pèrdua massiva dels seus votants.
Per una altra banda, Laura Borràs constantment suplica per una posició per JxCat dins de la taula de negociacions, intentant aferrar-se al fil del que penja la seva continuïtat política, tot i que tant els uns com els altres saben que els dies de l’antiga Convergència al capdavant de la lluita política catalana són cosa ara ja del passat. I la CUP, partit amb un sector fortament revolucionari, sembla que cada vegada més es deixa arrossegar per decisions espontànies i demandes parlamentaristes i, tot i que podent ser un important megàfon, sembla que sota aquesta excusa la lluita defensada pels partits polítics cada vegada més es troba allunyada d’aquella desobediència defensada als seus inicis.
Així doncs, trobem que no hi ha cap partit amb la sang freda necessària per aparèixer com l’avantguarda pràctica de les masses, fet que tampoc ens ha de sorprendre tenint en compte que tots ells s’estructuren sobre una base de compliment del dret burgès que limita clarament les seves perspectives; mentre que per una banda, els uns abandonen les idees revolucionàries i es ratifiquen més en el seu liberalisme conservador, els altres prenen cada vegada amb més estima el caràcter revolucionari d’aquestes idees i tendeixen cap a un espontaneisme radical desorganitzat.
No hem de perdre de vista tampoc que hi ha una crisi econòmica que ja està donant els primers signes de la seva imminent aparició (durant la fira de Barcelona, feliçment acollida per Ada Colau, es confirmaven evidències de desacceleració econòmica) i que, quan aquesta es produeixi a una societat que mai no va arribar a recuperar-se de la gran recessió del 2008, derivarà en un augment massiu del descontent popular a tota Espanya. Aquest no farà més que accentuar les diferències entre els dirigents i el poble fent cada vegada més impossible el manteniment de l’ordre burgès a través dels òrgans democràtics habituals, pel que no seria d’estranyar una entrada al govern de l’extrema dreta i un gir cap a tendències feixistes d’aquest.
Paral·lelament, a Catalunya les mobilitzacions es multiplicarien i no només durien a un canvi quantitatiu, sinó qualitatiu, atès que quan sobre les espatlles ja es carrega l’experiència de la presa dels carrers desapareix la por inicial a les represàlies. El suport de les masses cap aquest tipus de pràctiques s’acceleraria exponencialment i aquesta criminalització moral que hem viscut durant les darreres jornades entre sectors del propi moviment, desapareixerien gradualment.
Com hem d’actuar? És en aquest context en el que les idees més revolucionàries prendran força i que serviran per dur les masses per la via de la revolució necessària i real, no per la de petites lluites esporàdiques i oportunistes. Però aquestes concepcions no apareixeran de forma aleatòria a la consciència col·lectiva, per aquesta raó és la nostra tasca fer-nos presents en els grups d’esquerres economicistes per presentar les nostres idees i fer-ho amb un caràcter no purament propagandista, sinó més filosòfic. D’aquesta manera, aquells individus més interessats a la lluita i més valuosos en el sentit de potencials teoritzadors polítics se sentiran atrets per allò que presentem i per integrar-se com a membres destacats de les avantguardes teòriques.
Així identifiquem l’altra tasca de vital importància per assegurar el triomf de la revolució i és la formació pròpia amb caràcter urgent d’una avantguarda teòrica (que pot consolidar-se gradualment com a pràctica al mateix temps a través de la presència directa en aquests cercles que comentàvem) capaç de liderar el moviment sense titubejos que facin caure a la reacció o economicisme. Per poder dur-ho a terme és necessària una planificació dels punts claus estratègics que hem de seguir per tal de conformar una línia d’acció més o menys variable, però ferma, a través de la discussió filosòfica-política i històrica per identificar els errors històrics a la direcció dels moviments prerevolucionaris i adequar-se adientment a la dinàmica de la situació tenint un bagatge clar d’allò que és estrictament necessari.
panta rei 